La característica prominent de la FMS és el dolor crònic, generalitzat musculoesquelètic, però aquest és usualment acompanyat d'altres nombroses disfuncions multisistèmiques. Fibro es refereix al teixit fibrós, mio es refereix als músculs i àlgia es refereix al dolor. La Fibromiàlgia té assignada el nombre M79.0 i està classificada com reumatisme no-articular en la Classificació Internacional de Malalties de la Organització Mundial de la Salut (ICD). FM és a la categoria "generalitzada" del grup gran de síndromes de teixits tous, implicant que un procés sistèmic implica de manera global el sistema musculoesquelètic. Cada vegada hi ha més evidències procedents d'investigacions que demostren anomalies fisiològiques i bioquímiques que identifiquen la FM com trastorn patofisiológico clínic diferenciat.
Etiologia
Abans de l'inici de FM la majoria de pacients gaudeix d'un estil de vida sa i actiu. Hi ha documentació consistent que una lesió física, particularment una fuetada o dany espinal, pot desencadenar la FM en alguns pacients. Altres traumes físics associats inclouen cirurgia, tensions repetitives, part, infeccions víriques i exposicions químiques. Es pot sospitar predisposició genètica quan hi ha més d'un familiar afectat. Alguns casos de FM tenen un començament gradual sense causa òbvia.
Prevalença
Els estudis epidemiològics indiquen que entre el 2 i el 10% de la població general, o entre 600,000 i 3 milions de Canadencs, tenen FM. És de 2 a 5 vegades més prevalent que l'artritis reumatoide. Un estudi Canadenc suggereix que 3.3% o un milió de canadencs adults no-institucionalitzats tenen FM. Un estudi de prevalença en nens en edat escolar aleatòriament seleccionats suggereix que el 6.2% compleix els criteris de FM. Afecta totes les edats, incloent els nens, ia tots els grups racials / ètnics, ia tots els estrats socioeconòmics. Hi ha una incidència més alta en les dones. Els esquelets generalment més flexibles i delicats, amb músculs menys desenvolupats, i els canals espinals més estrets de les dones les poden tornar més propenses a danys al coll i en l'espina dorsal. Un estudi amb dany per fuetada suggereix que la gent amb símptomes persistents té un canal espinal cervical significativament més estret (particularment dones). Les dones produeixen més neurotransmissors que incrementen els senyals de dolor i menys neurotransmissors que disminueixen els senyals de dolor que els homes. Un estudi amb PET suggereix que, quan el triptòfan endogen està minvat, hi ha només una caiguda de 7 vegades de la síntesi de la serotonina en homes, però una caiguda dramàtica de 42 vegades de la síntesi de serotonina en dones. Tant la direcció, com la magnitud de la resposta del cervell al dolor és diferent en homes i dones, sent les dones més sensibles al dolor.
Curs natural
Un estudi multicèntric de 8 anys de durada suggereix que generalment, un cop establerta la FM, els pacients no milloren simptomàticament i hi ha un lleuger empitjorament de la incapacitat funcional. Un estudi de 15 anys indica que tots els pacients de l'estudi encara tenen FM, però hi ha certa variació en la severitat dels símptomes. El pronòstic individual segueix sent una estimació clínica de manera que no es pot predir exactament i amb certesa per a un pacient individual
Definició
Els dos criteris obligatoris de dolor (adaptats dels Criteris del Col · legi Americà de Reumatologia de 1990) s'uneixen a símptomes i signes clínics addicionals per ampliar la classificació de la FM a una Definició Clínica de la FM.
1. HISTÒRIA obligatòria de dolor generalitzat:
Es considera generalitzat el dolor quan tot losiguiente està present durant almenys tres mesos:
2. Obligatori dolor a la palpació en 11 o més dels següents 18 punts sensibles ("tender points"):
3. Símptomes i signes clínics addicionals:
A més del dolor i la hipersensibilitat obligatoris requerits per a la classificació investigadora de la FM, molts símptomes i signes clínics addicionals poden contribuir de manera important a la intensitat de la malaltia del pacient. Dos o més d'aquests símptomes estan presents en la majoria de pacients amb FM quan busquen atenció mèdica. D'altra banda, és estrany que un pacient amb FM tingui tots els símptomes o signes associats. Com a resultat, la presentació clínica de la FM pot variar una mica, i els patrons de presentació poden eventualment portar al reconeixement de subgrups clínics de FM. Aquests símptomes i signes clínics addicionals no es requereixen per a la classificació investigadora de la FM, però encara són clínicament importants. Per aquestes raons, es detallen i descriuen els següents símptomes i signes clínics per intentar ampliar els criteris de dolor obligatori a una definició clínica de la FM: